Components dels computadors actuals

En aquest apartat veurem quina és l’estructura dels computadors que habitualment utilitzem la qual, com ja hem comentat, està bassada en l’arquitectura teòrica de von Neumann.

La placa base

La placa base (mainboard) o placa mare (motherboard) és probablement el component més important del computador. Es tracta d’un circuit integrat en el qual es troben un gran nombre de components del computador i on es connectaran tota la resta d’ells. Existeixen plaques base de diferents formes i amb diferent disposició dels sòcols, connectors i dispositius Actualment les de tipus ATX, miniATX i microATX les més populars.

Els components de la placa base són els següents:

• Sòcol del microprocessador. És el connector on anirà muntat el microprocessador o CPU del computador.

• Ranures de memòria. En estos connectors anirà muntada la memòria RAM.

• Conjunt de xips o CHIPSET. Són el conjunt de circuits electrònics integrats en la placa base que s’encarreguen de controlar la transmissió de dades entre els diferents components del sistema.

• La BIOS. És un conjunt de programes emmagatzemats en una memòria que no es pot modificar (Read Only Memory, o ROM) i que s’encarreguen del procés d’arrencada del computador.

• Ranures d’expansió o slots. Són les ranures on es muntaran les targetes que amplien les funcionalitats del computador, tals com targetes de so, de xarxa, capturadores de vídeo, etc. Les ranures utilitzades actualment són de tipus PCI o PCI Express.

• Connectors externs. Permeten la connexió a la placa base de dispositius externs com el teclat o el ratolí. Els connectors més habituals són els ports PS/2 (per al teclat i el ratolí), els ports USB, els ports FireWire (per a càmeres de vídeo i dispositius que necessiten una elevada velocitat de transmissió de dades), connectors de xarxa, connectors d’àudio, connectors VGA i DVI (per al monitor), eSATA, etc.

• Connectors interns. Són els connectors per als dispositius que es troben dins de la caixa del computador com el disc dur o la unitat DVD. Alguns d’aquestos connectors són el port IDE, FDD, SATA, per a ports USB addicionals, per al frontal de la caixa, CD-IN, per als ventiladors, SPDIF.

• Connectors d’energia. Són els connectors on es connectaran els cables de la font d’alimentació i que permetran que la placa base i altres dispositius com la CPU o la memòria RAM reben electricitat.

• La bateria. Aquesta bateria permet que alguns paràmetres de configuració de la BIOS, la data i hora, etc. No es perden quan es desconnecta el computador. Si aquesta bateria s’esgota la BIOS torna als paràmetres per defecte cada vegada que apaguem el computador, i la data del sistema torna a una “data zero” com 1 de gener de 1980.

El processador

És el component més important del computador, ja que controla tota la resta de components, és el que realitza les operacions matemàtiques i lògiques i executa els programes.

Es tracta d’un circuit integrat de forma habitualment quadrada, que conté una placa de silici amb milions de elements electrònics. La seua grandària és molt variable, depenent del model concret i del dispositiu on anirà muntat, tal com computadors, portàtils, telèfons mòbils, electrodomèstics, etc.

La velocitat a la qual treballen els microprocessadors ha augmentat molt els últims anys, la qual cosa ha permès que els sistemes operatius presenten cada vegada una presentació més atractiva en pantalla, i que els computadors puguen treballar amb formats d’àudio, vídeo i aplicacions en tres dimensions, les quals utilitzen una gran quantitat de recursos.

Actualment existeixen les anomenades arquitectures de múltiples nuclis: una única CPU però amb dos o més nuclis que comparteixen la resta de recursos del computador. Açò permet que encara que una determinada tasca acapare un nucli del processador, altres tasques poden ser realitzades sense que el rendiment de la màquina s’altere.

Una característica important del processador és la seua velocitat, que es medís en gigahertzs (GHz). Els processadors actuals tenen dues velocitats:

• La velocitat interna, que és la que té el microprocessador, com 2 GHz o 3,2 GHz. Aquesta es refereix a la quantitat d’operacions que realitza el processador per segon.

• La velocitat externa o del bus de sistema, és la velocitat a la qual el bus es comunica amb la placa base, o quantes vegades per segon el processador envia dades a través dels busos.

La memòria cau és una memòria interna al processador molt més ràpida que la memòria RAM. Aquesta memòria guarda aquelles dades utilitzades amb freqüència o que es suposa que seran utilitzades en breu, de manera que poden accelerar el funcionament del processador al no tenir aquest que accedir a la RAM, que és mes lenta. Els processadors actuals tenen diferents nivells de memòria cau anomenats L1, L2 i alguns L3, cadascuna més lenta però més gran que l’anterior.

La memòria RAM

La memòria del computador és el lloc on s’esguarden els programes i les dades amb les quals està treballant la CPU. En els computadors actuals el sistema de memòria és més complicat que el del model teòric de von Neumann, ja que a més de la memòria principal o RAM, també estan les memòries cau, la memòria ROM, la memòria de la targeta de vídeo, etcètera.

Alguns paràmetres a tenir en compte són:

• La velocitat, o quantitat d’operacions de lectura o escriptura que es poden fer per segon, expressat en megahertzs (Mhz).

• El ample de banda, o la quantitat de informació que pot transferir per segon. S’expressa en megabytes per segon (Mb/s) o gigabytes per segon (Gb/s).

• Temps d’accés. És el temps que la CPU tarda en accedir a la memòria. Normalment es medis en nanosegons (1 ns = 10^{-9} segons).

• Latència CAS. És el nombre de cicles de rellotge que transcorren des de que la memòria rep una petició de lectura fins que les dades son enviades. Quan menor siga la latència, més ràpida serà la memòria.

• ECC (Error Checking and Correction). Les memòries experimenten errors deguts a fluctuacions d’energia, interferències, etcètera. Les memòries ECC poden detectar i corregir alguns d’aquestos errors.

El tipus més habitual de RAM actualment és la RAM dinàmica o DRAM. Aquest tipus de RAM està construïda a base d’uns components electrònics anomenats condensadors que, una vegada carregats, es descarreguen lentament, per la qual cosa la memòria necessita re-escriure contínuament les dades que conté.

La SDRAM o DRAM síncrona opera sincronitzada amb el rellotge del sistema, i ha estat substituïda per memòries amb majors taxes de transferència de informació i major capacitat, anomenades DDR SDRAM, DDR2 SDRAM i DDR3 SDRAM.

Els diferents tipus de memòria actual són de tipus DIMM, però diferents físicament, de tal manera que no es pot muntar en una placa un tipus de memòria equivocat.

La memòria virtual

Els sistemes operatius actuals poden utilitzar una part del disc dur com si de memòria RAM es tractara en el cas que la vertadera memòria RAM estiga plena. Açò té l’avantatge d’evitar que es produixca un error al quedar-se l’ordinador sense memòria RAM, però no és una situació dessitjable, ja que el disc dur és una memòria molt més lenta que la RAM, de manera que utilitzar memòria virtual l’ordinador funcionarà molt més lentament.

Sistemes d’emmagatzematge

Discs durs

Els computadors actuals necessiten emmagatzemar grans quantitats de informació en dispositius que no necessiten d’alimentació elèctrica contínua com la memòria RAM. Els principals dispositius que serveixen per a aquest propòsit són els discs durs, les unitats de CD, DVD o Blu-Ray i les targetes de memòria CompactFlash, SmartMedia, SecureDigital, etcètera. En el passat, els discos flexibles varen ser la solució més estesa, però en aquest moment és freqüent trobar computadors que no disposen d’una unitat de disquets.

Físicament els discos durs estan composats per una sèrie de plats metàl·lics on s’esguarda la informació i una sèrie de braços que sostenen els capçals de lectura i escriptura. Tot aquest mecanisme és molt sensible, per la qual cosa va tancat dins d’una caixa hermèticament tancada. També per aquest motiu no és recomanable moure el computador mentre es troba en funcionament, ja que un colp o un canvi brusc de direcció pot fer que el disc dur s’espatlle.

Cal recordar també que els discos durs són sistemes d’emmagatzematge magnètic, és a dir: els capçals utilitzen camps magnètics per escriure o llegir la informació del disc. Açò fa que els discos durs puguen perdre la informació que contenen si són sotmesos a intensos camps magnètics.

L’estructura lògica d’un disc dur és una o més particions, que són divisions independents del disc dur que a tots els efectes es poden utilitzar com si es tractaren de discos diferents. Al començament del disc es troba el sector d’arrencada o master boot record, que és on es troba la taula de particions (on estan indicats l’inici i el fi de cadascuna de les particions del disc) i un programa anomenat master boot que és l’encarregat de cedir el control a la partició on es trobe instal·lat el sistema operatiu.

Existeixen nombroses característiques que diferencien uns discos durs d’altres. La capacitat és la més important, i actualment es mesura en gigabytes o terabytes, encara que els fabricants normalment consideren que un gygabyte són 1.000 megabytes, quan realment són 1.024 megabytes.

Altres característiques del disc dur determinaran la velocitat a la qual la informació és transferida des de o cap a ell, la qual cosa influirà en la velocitat total del computador.

L’estàndard actual en quant a interfícies de connexió de discs durs és l’anomenada Serial ATA o SATA. Aquestos poden tenir tasses de transferència de 150 MB/s, 300 MB/s i fins 600 MB/s. Aquestos discos han substituït als discos Parallel ATA o PATA (també anomenats IDE) que en els models més ràpids arribaren a tenir tasses de transferència de 133 MB/s.

Altres tipus de discos durs són els SCSI (Small Computer System Interface), que s’utilitzen en sistemes professionals ja que són més ràpids i fiables encara que també més cars. També hi ha discos durs externs que es connecten al computador a través del port FireWire, USB o Serial ATA extern (eSATA). Existeixen també adaptadors o carcasses que ens permeten connectar un disc SATA o IDE a través del port USB.

CD-ROM

Els CD-ROM aparegueren en 1982 com a suport de discos d’àudio. En aquella època el suport utilitzat per distribuir programari eres els discos flexibles, però el progressiu augment de la grandària dels programes va fer que poc a poc els CD-ROM, amb una capacitat de 700 MB, desplaçaren als disquets.

Físicament un CD és un disc de policarbonat de 12 cm de diàmetre i 1,2 mm de gruix, amb un forat central de 1,5 cm de diàmetre. Sobre aquest suport hi ha una capa d’alumini on hi ha una sèrie de forats o pous microscòpics que representaran els uns i ceros de la informació digital gravada en ell. Sobre aquesta capa d’alumini hi ha una capa de laca protectora i finalment l’etiqueta del CD. La informació en un CD té la forma d’una espiral que comença al seu centre.

És convenient recordar que els CD són llegits a través de la capa de policarbonat, però realment la informació es troba a l’altre costat, baix l’etiqueta. Per aquest motiu es recomana escriure sobre el CD amb retoladors de punta tova, ja que amb un bolígraf podríem arrapar la capa d’alumini destruint part de la informació continguda per el CD.

La lectura del CD-ROM es realitza amb un feix de llum que és enviat per el capçal de lectura cap al disc. Si el feix de llum es troba amb un pou no serà reflectit i no podrà ser detectar de nou per el capçal de lectura, mentre que si es troba en una zona sense forat serà reflectit i detectat. D’aquesta manera els pous representen els ceros, i les zones sense pou representen els uns.

En un principi els CD-ROM s’utilitzaren com a suport per a la distribució de programari. Aquestos CD s’escrivien en la fàbrica i no podien ser modificats, ja que les unitats domèstiques eren únicament de lectura. Més endavant aparegueren les unitats de lectura i escriptura, i els CD-ROM en blanc. El format anomenat “multi-sessió” permetia afegir dades a un disc ja enregistrat, fins esgotar la seua capacitat, però encara no esborrar. Els CD-RW són els discos re-gravables, de manera que es pot escriure, esborrar i tornar a escriure sobre ells com si es tractara d’un disquet.

Les unitats de CD d’àudio tenen una taxa de transferència de informació de 150 KB/s. Aquesta és la velocitat base que s’utilitza per expressar la velocitat de una unitat de lectura amb un nombre seguit d’una “x”. Per exemple: la taxa de transferència d’una unitat “52x” serà de 52 x 150 = 7.800 KB/s. Aquesta velocitat màxima de transferència s’aconsegueix a la part exterior del disc, que gira més ràpidament que la part interna.

Al igual que ocorria amb els discos durs, les unitats de CD utilitzaven l’interfície IDE o SCSI, i actualment SATA. També existeixen unitats externes que es poden connectar al port USB o al FireWire.

DVD

Els DVD reberen en un principi el nom de Disc de Vídeo Digital, però quan varen començar a ser emprats per diferents usos canviaren el seu nom per el de Disc Versàtil Digital.

Els DVD són físicament pareguts als CD, però tenen una sèrie de característiques que fan que puguen emmagatzemar una major quantitat de informació.

En un DVD les pistes estan més pròximes, i els pous son de menor grandària que en un CD. Els anomenats DVD de doble capa tenen una capa opaca i altra translúcida que es poden llegir de manera independent enfocant el làser a una o altra, duplicant la capacitat del disc.

La capacitat d’un DVD és de 4,7 GB, però si tenim una segona capa aquesta afegeix 3,8 GB, amb una capacitat final de 8,5 GB. Els DVD es poden fabricar de tal manera que es tinguen dades als dos costats del disc (caldrà treure el disc de la unitat lectora i donar-li la volta), amb una capacitat de 9,4 GB. Si a més cadascuna d’aquestes cares té dos capes, arribem a una capacitat de 17 GB.

Els DVD, igual que els CD, existeixen en formats gravables o re-gravables, i les unitats poden ser únicament de lectura o de lectura i escriptura. En quant a la velocitat, un DVD “1x” pot llegir dades a una taxa de 1.350 KB/s (equivalent a un CD “8x”), i actualment són freqüents les unitats 16x. Una unitat de DVD també pot llegir CD, normalment a una velocitat 48x.

Igual que les unitats de CD, les de DVD utilitzen les interfícies IDE, SCSI i SATA, i també existeixen unitats externes que es connecten als ports USB o FireWire.

Blu-Ray

Més enllà del DVD es troba el Blu-Ray o BD, on la miniaturització és tan gran que cal una llum làser d’alta freqüència (aquest làser és de color blau o violeta, per açò el nom). Aquestos dispositius poden emmagatzemar 25 GB en una capa i fins 50 GB en els models de doble capa. La taxa de transferència és de 54 MB/s, i pot llegir també discos DVD i CD.

Targetes de memòria flash

Aquestos dispositius s’utilitzen en telèfons mòbils, PDA, reproductors d’àudio i en càmeres digitals. Les seues dimensions són molt reduïdes, la seua capacitat molt gran, consumeixen poca energia al funcionar i son prou resistents a colps. Les memòries flash són un tipus de memòria EEPROM (Electrically Erasable Programable Read Only Memory, ROM programable i esborrable elèctricament), que és un tipus de memòria no volàtil, és a dir, que conserva les dades encara que deixe de rebre alimentació elèctrica. Existeixen múltiples formats, generalment en forma de menut rectangle de plàstic, per exemple: * CompactFlash (CF) * SmartMediaCard (SMC) * Memory Stick (MS) * Secure Digital (SD) i Secure Digital High Capacity (SDHC) * Multimedia Card (MMC) * xD-Picture Card (xD)

Quasi tots aquestos tipus de targeta tenen versions de menors dimensions, com les miniSD i les microSD, més convenients per als dispositius més menuts.

En els computadors domèstics podem trobar ranures que permeten llegir aquestes targetes, encara que també és freqüent l’ús d’adaptadors que es connecten al port USB.

Pendrives

Es tracta de menuts dispositius de memòria que es connecten al port USB, amb una capacitat superior als 16 GB. Són el medi d’emmagatzematge portàtil més utilitzat, i el que més noms diferents rep, ja que podem trobar que es refereixen a ells com “claus”, “llapis”, “punxos”, “pinganillos”, etcètera (s’accepten més suggeriments).

Targetes d’expansió

Les targetes d’expansió són circuits que poden ser connectats a les ranures d’expansió de la placa base. La seua funció és augmentar o millorar funcions al computador. Algunes de les targetes més habituals són la targeta gràfica, la de xarxa LAN o Wi-Fi, targetes multimèdia, etcètera. També podem instal·lar controladores de discos o ports addicionals.

En les plaques base antigues tan sols trobàvem els connectors per al teclat i el ratolí, de manera que la connexió del monitor i fins i tot del disc dur requeria d’una targeta d’expansió. La tendència actual és integrar cada vegada més dispositius en la placa base, de tal manera que les plaques actuals tenen la seua pròpia controladora de vídeo, de so, de xarxa, a més d’alguns ports USB.

La targeta gràfica

La funció de la targeta gràfica és mostrar text, imatges i gràfics en un monitor. En la actualitat les targetes gràfiques son quasi computadors independents i, de fet, tenen la seua pròpia CPU i la seua RAM.

La GPU (Graphics Processing Unit) és un processador dedicat expressament al processament de gràfics. Està optimitzat per als càlculs en coma flotant, que són molt abundants quan es treballa amb gràfics 3D. D’aquesta manera la GPU allibera de feina a la CPU del computador, que pot dedicar-se a altres càlculs. La potència de la GPU permet als computadors mostrar els gràfics 3D, les animacions, transparències i efectes als quals estem acostumats.

La targeta de vídeo també necessita utilitzar una certa quantitat de memòria. Les targetes integrades en la placa base utilitzaran la RAM del computador, que ja no estarà disponible per a la CPU, però quan la targeta de vídeo es troba en una targeta d’expansió aquesta normalment disposa de la seua pròpia RAM. Les memòries de les targetes de vídeo estan basades en la tecnologia DDR, com DDR2, algunes de elles especialitzades en gràfics com GDDR4 i GDDR5.

La resolució és el nombre de píxels que formen una imatge. Una imatge amb una resolució de “800 x 600” estarà formada per una quadrícula de píxels de 600 files i 800 columnes, és a dir, 480.000 píxels en total.

La profunditat de color és el nombre de bits que es gasten en cada píxel per a representar els colors, la qual cosa està relacionada amb la quantitat de colors diferents que es poden mostrar en una imatge. En general, la quantitat de colors diferents que podran aparèixer a la pantalla serà 2 elevat a la quantitat de bits per píxel. Una imatge amb una profunditat de color de un bit solament podrà mostrar dos colors, amb una profunditat de color de 8 bits podrem mostrar 2^{8} = 256 colors diferents, amb 16 bits podrem mostrar 65.536 color, amb 24 bits més de 16 milions de colors i amb 32 bits més de quatre mil milions de colors.

Els connectors que trobarem habitualment a la targeta gràfica són els següents:

• SVGA. És una sortida analògica dissenyada als anys 90 per a monitors CRT (de tub catòdic) a través d’un connector anomenat DB15.

• DVI. És el substitut de l’anterior, ja que proporcions una sortida digital que funciona millor amb els projectors i monitors LCD (plans). Pot transportar sense compressió resolucions de fins 1.600 x 1.200 píxels i de 2.048 x 1.536 píxels si es tracta del sistema anomenat DVI Dual-Link. La sortida DVI es pot transformar en DB15 amb un adaptador, perdent part dels seus avantatges.

• S-Vídeo. També coneguda com S/C, és una sortida de vídeo analògica utilitzada per donar suport a televisors, reproductors de DVD, consoles de videojocs, etc.

• HDMI. Es tracta d’una sortida de vídeo en alta definició i vuit canals d’àudio. El connector HDMI de tipus A de 19 pins és compatible amb el connector DVI, així que podem connectar un dispositiu HDMI amb un DVI simplement amb un adaptador (clar que només obtindrem la imatge, no el so).

Targetes per a xarxa amb cable

Les targetes de xarxa o NIC (Network Interface Card) serveixen per a interconnectar computador amb la finalitat de compartir recursos. Existeixen diferents tipus de targetes en funció del tipus de cable i l’arquitectura de xarxa, però en la actualitat les més habituals són les xarxes Ethernet amb el connector RJ45. De vegades podem trobar connectors BNC per a cable coaxial, sobre tot en targetes híbrides que suporten els dos sistemes.

La tecnologia de les xarxes actuals suporta diferents estàndards, la qual cosa significarà diferents taxes de transferència. Els més utilitzats són Ethernet (10 Mb/s), Fast Ethernet (100 Mb/s) i Gigabit Ethernet (1.000 Mb/s). Les targetes de xarxa normalment suporten més d’una velocitat, i auto-detecten la velocitat a la qual pot funcionar el dispositiu que es troba a l’altre extrem del cable de xarxa.

Targetes per a xarxa sense cable

Les xarxes Wi-Fi són xarxes de computadors que utilitzen ones de ràdio com a mitjà per enviar la informació. Els seus avantatges són una major flexibilitat i una instal·lació més ràpida i econòmica, però també són menys segures i amb una taxa de transferència de informació menor.

Wi-Fi és una marca comercial de la Wi-Fi Alliance, amb la qual es certifica que determinats dispositius poden treballar junts al complir l’estàndard IEEE 802.11. Existeixen diferents versions d’aquest estàndard, però les més utilitzades en l’actualitat són IEEE 802.11b, amb una taxa de transferència de 11 Mb/s i IEEE 802.11g, amb una taxa de fins 54 Mb/s.

Les targetes de xarxa sense cable preparades per a les ranures d’expansió PCI de la placa base són les més freqüents, encara que també hi ha adaptadors preparats per a ser connectats al port USB.

Targetes de so

Les targetes de so son dispositius que permeten la gravació, digitalització i reproducció de so. Aquestes targetes utilitzen sortides analògiques amb connectors mini-jack o RCA, o sortides digitals SPDIF (amb connectors RCA de color taronja) o TOSLINK per a cable òptic.

Mini jack	RCA	Toslink (òptic)

En el cas dels connectors mini-jack s’utilitza el següent codi de colors:

• Taronja per al altaveu central o subwoofer.

• Blau clar per a la entrada de línia.

• Negre per als altaveus de darrere.

• Verd per als altaveus davanters (o els únics connectats al sistema).

• Gris per als altaveus laterals.

• Rosa per al micròfon.

Les targetes poden utilitzar so envoltant (surround) amb el sistema Dolby Digital. Quan utilitzen aquest sistema ho indiquen amb dos nombres separats per un punt:el primer indica el nombre d’altaveus i el segon el nombre se subwoofers.

Targetes d’expansió en els computadors portàtils

Les targetes d’expansió comentades anteriorment no poden ser instal·lades en computadors portàtils ja que, d’una banda, no caben físicament i d’altra banda tampoc és tan fàcil accedir a la placa base com en els equips de taula.

Per aquest motiu alguns equips portàtils antics disposen d’una ranura PCMCIA o el més modern ExpressCard, encara que en l’actualitat cada vegada són menys els equips que disposen d’aquestes ranures, ja que existeixen dispositius USB capaços de realitzar les mateixes funcions.

PCMCIA	USB
Adaptador de xarxa amb fil	Adaptador de xarxa sense fil

Perifèrics

Els perifèrics són, en general, els dispositius que connectem al computador i que serveixen per a la informació entre o surta d’ell. Els perifèrics es classifiquen segons la direcció en la qual va la informació en perifèrics d’entrada, de sortida i d’emmagatzematge.

El teclat

És el perifèric més comú. Consisteix en una sèrie de tecles que es corresponen amb lletres, nombres caràcters especials i funcions les quals, en ser premudes, envien informació al computador. Aquest dispositiu es connecta al computador a través d’un connector PS2 marcat amb el color verd o a través del port USB.

Existeixen diferents tipus de teclats, alguns d’ells amb més tecles, les quals permeten controlar el volum dels altaveus o ficar en marxa determinats programes, i alguns amb menys per poder integrar-se en computadors portàtils de reduïdes dimensions. Però a pesar de les possibles diferències, quasi sempre podem trobar als computadors les següents tecles:

• Tecles de funció. Situades a la part superior, el seu funcionament varia d’un programa a un altre.

• Tecles alfanumèriques. Es corresponen amb lletres, nombres, i altres caràcters com comes, punts, espai, retorn, etcètera.

• Tecles especials. Són un bloc de tecles que s’utilitzen per al moviment del cursor (Cursors, RePàg, AvPàg, Inici i Fi), per esborrar (Supr) o per canviar el comportament del cursor entre inserir o sobreescriure (Insert). Les tecles Ctrl i Alt s’utilitzen per enviar determinades ordres prement-les junt alguna tecla de funció o alfanumèrica, per exemple Ctrl+S (desar) o Alt+F4 (tancar el programa).

• Tecles numèriques. És un grup de tecles amb nombres i operacions matemàtiques bàsiques, que imiten la disposició de tecles de una calculadora, de manera que permeten fer càlculs de manera més ràpida. Podem modificar el comportament d’aquestes tecles amb la tecla BloqNum.

Cadascuna de les tecles alfanumèriques pot tenir fins tres caràcters que es poden obtenir de la manera següent:

• El caràcter que es troba baix a la esquerra simplement prement la tecla.

• El caràcter que es troba dalt a la esquerra prement la tecla mentre mantenim la tecla de majúscules. Cal no confondre la tecla de majúscules, amb una fletxa, amb la tecla BloqMajús, que només serveix per bloquejar les lletres majúscules.

• El caràcter que es troba baix a la dreta prement la tecla mentre mantenim la tecla AltGr (de vegades també funciona Ctrl + Alt + la tecla corresponent).

El ratolí

Amb les interfícies gràfiques, el ratolí s’ha convertit en un perifèric indispensable que permet controlar una fletxa anomenada cursor o punter per la pantalla. Els ratolins solen tenir dos botons: el botó esquerre associat a la funció principal (per exemple prémer un botó) i el botó dret associat a la funció alternativa (per exemple fer aparèixer un menú d’opcions).

Molts dels ratolins actuals tenen altres tecles que poden ser configurades per per l’usuari, i quasi tots disposen d’una roda entre els dos botons que permet desplaçar-se per els documents.

Els ratolins es connecten al computador amb un connector PS2 de color violeta, o a un port USB.

El escànner

Aquest dispositiu ens permet capturar qualsevol tipus d’informació impresa, com textos, imatges o codis de barres per al seu posterior tractament amb el computador.

Entre les característiques d’un escànner que cal esmentar està la seua resolució real, la quantitat de colors que suporta, si disposa d’alimentador de pàgines, si accepta transparències o negatius fotogràfics, etcètera.

La resolució real d’un escànner és la quantitat de detectors dels quals disposa i, per tant, la quantitat de píxels que tindrà la imatge. Normalment trobarem aquesta informació expressada en punts per polzada (ppp o dpi). El programari que acompanya als escànners pot calcular píxels entremig dels píxels llegits amb una tècnica anomenada interpolació que, si bé pot millorar la qualitat de la imatge final, també pot no coincidir amb la imatge real.

El monitor

El monitor és el perifèric de sortida més important, ja que gran part de la informació que el computador genera serà enviada a la targeta de vídeo per a ser mostrada a través d’ell.

Existeixen actualment dos tipus de monitors: els CRT (Tub de Raigs Catòdics) i els LCD (Pantalla de cristall líquid). Els monitors CRT han estat molt utilitzats des de fa anys en els equips de taula, mentre que els LCD s’utilitzaven únicament en els equips portàtils. Els avantatges de les pantalles LCD han fet que aquestes desplacen a les CRT. Entre altres avantatges podem comentar:

• Tenen la pantalla plana, la qual cosa redueix els reflexos.

• Son menys voluminoses.

• No generen interferències electromagnètiques.

• Són digitals.

• Consumeixen menys energia.

• Emeten menys radiacions.

• Aprofiten millor l’espai visible.

• Tenen un parpelleig molt baix.

Les pantalles CRT utilitzen una sortida de tipus analògic amb un connector DB15. En canvi, les pantalles LCD accepten directament informació digital, per la qual cosa aparegueren les interfícies visuals digital (DVI) i més tard les HDMI.

Algunes característiques dels monitors són:

• Dimensions. Normalment es dona la grandària de la diagonal de la pantalla mesurada en polzades (1 polzada = 2,5 cm). Encara poden trobar-se pantalles de 14 o 15 polzades, però les més habituals actualment són les de 17 o 19 polzades, i poden comprar-se se més de 20 polzades.

• Resolució. Està relacionada amb les dimensions, i es refereix a la quantitat de píxels que formaran la imatge en la pantalla. S’expressa com el nombre de píxels per fila i nombre de files. Resolucions de l’ordre de 1.024x768 o 1.280x1024 son freqüents actualment.

• Grandària del punt. És la distància entre dos píxels adjacents. Quant menor siga aquesta distància millor definició tindrà la imatge. Podem trobar distàncies de 0,28 mm per a pantalles més menudes i 0,31 mm per a les de més de 17 polzades.

• Freqüència de refresc. És el nombre de vegades que la imatge és re-dibuixada en la pantalla. Sempre haurà de ser superior a 60 Hz.

La impressora

Les impressores son els dispositius que serveixen per traslladar el text o imatge generades per un computador a un suport imprès, de manera que podam conservar-lo de manera permanent.

Aquestos dispositius es connectaven al computador a un port anomenat port paral·lel, mitjançant un cable Centronics. En la actualitat aquest port està en desús, i les impressores disposen de un port USB de tipus B, el qual les permet connectar-se al port USB del computador.

Algunes característiques de les impressores són:

• Resolució. Es refereix a la quantitat de punts que la impressora imprimeix en un espai determinat. Es mesura en punts per polzada (ppp o dpi).

• Velocitat d’impressió. Es mesura en pàgines per minut, i en algunes impressores pot ser diferent si el document és en blanc i negre o en color.

• Tipus i grandària de paper acceptats. Es refereix al gruix màxim de paper acceptat, si accepta transparències o paper fotogràfic, i al format (DIN A4, DIN A5, sobres, etcètera).

• Soroll

• Capacitat per imprimir en color

Els tipus de impressores que actualment podem trobar es corresponen a una de les següents categories:

• Matricials. Actualment estan quedant obsoletes. El seu funcionament es basa en una cinta amb tinta disposada entre el paper i una serie d’agulles. Quan una de les agulles colpeja la cinta la fica en contacte amb el paper i imprimeix un punt.

• Injecció de tinta. Són les més utilitzades per a ús domèstic. En aquestes impressores el capçal d’impressió es troba sobre el paper, i a través d’uns orificis expulsarà micro-gotes de tinta que formaran punts en el paper. La qualitat de la imatge amb aquestes impressores dependrà del capçal d’impressió, però també del tipus de tinta i de paper, ja que la gota dipositada tendirà a expandir-se. És per aquest motiu que existeixen tintes i papers especials per a impressió amb qualitat fotogràfica.

• Làser. Les impressores làser són les més ràpides i amb major resolució actualment, encara que els models en color tenen preus elevats. Aquestes impressores tenen al seu interior un tambor que és carregat elèctricament mitjançant un làser. Sobre les zones carregades s’adherirà en tòner en pols, que després serà dipositat sobre el paper. Finalment un cilindre escalfarà el paper per fixar definitivament el tòner.

Existeixen altres tipus d’impressores, com les de paper tèrmic (un tipus de paper especial que es torna negre quan s’escalfa), però aquestes s’utilitzen exclusivament per imprimir tiquets i entrades de cinema, o els traçadors (plotters) que s’utilitzen per dibuixar plànols o dibuixos de grans dimensions.

Altaveus

Els altaveus s’utilitzen per reproduir so. Es poden classificar en actius o passius, en funció de si porten el seu propi amplificador, i poden tenir diferents potències expressades en vats. El més habitual és que es connecten al mini-jack verd de la targeta de so, però alguns es connecten al port USB.

Micròfon

El micròfon és el dispositiu que captura el so. així com tampoc la freqüència de refresc (uns 30 fotogrames per segon)Es connecta al mini-jack rosa de la targeta de so.

Auriculars

Més que simples altaveus, alguns porten també integrat el micròfon.

Webcam

Són xicotetes càmeres que es connecten al computador a través del port USB i que s’utilitzen per a realitzar videoconferències.

La seua resolució no sol ser molt elevada (com a molt de 640x480), però aquesta és més que suficient, sobre tot per a poder enviar aquestes imatges ràpidament a través de Internet. Algunes porten també integrat el micròfon.

Altres perifèrics

Els computadors cada vegada són més potents, menuts i barats, la qual cosa facilita que siguen utilitzats en àmbits que fa uns anys eren totalment independents del mon de la informàtica. Dispositius com les càmeres fotogràfiques i de vídeo o els telèfons mòbils es poden considerar com a perifèrics dels computadors o, almenys, com a mini-computadors independents que formen part d’una xarxa a través de la qual comparteixen recursos amb el nostre computador.